Tots creixem.

Se t'emplenen els ulls de llàgrimes i no saps per què, penses en tot sense motiu, dones voltes i més voltes a coses que no són importants. Bé, per a tu sí que ho són.
Cada dia tens més preocupacions i més ganes de fer coses, i tens més feina i menys temps.
A vegades et menjaries el món i d'altres et sents tan inútil com una pedra al mig del camí. Hi ha dies que et sents el centre de tot i dies que veus com t'estan controlant amb fils, com si fossis un titella. Tantes coses que sembla que no les podràs acabar mai.
Cada dia coneixes gent, saludes a persones que no et cauen bé (només per no semblar infantil), soportes comentaris que et fan mal, intentes no ficar-te en problemes, t'acomiades d'amics.
Hi ha amics que se'n van, hi ha moments que mai tornen encara que els recordis perfectament, hi ha sensacions bones i dolentes que mai s'obliden. I cada cop sents que les coses que et separen de la teva infància són més grans, ja que cada cop que alguna cosa cambia, estàs madurant.
Si he d'esborrar tot això que estic passant prefereixo no fer-ho i no madurar mai, i ser sempre una nena als ulls de tothom.

Però no sé per què em preocupo per aquestes coses... Serà que m'estic fent gran!